De l’estudi de casos de les associacions de la Federació d’Associacions Catalanes d’afectats pels Jocs d’apostes, FACAJOC, proposem quatre preguntes senzilles que us orientaran per a saber si us convé buscar un diagnòstic complet a les associacions descrites, amb psicòlegs especialistes en Ludopatia, o realment no cal plantejar-vos-ho:
T’has sentit malament per jugar, però ho tornes a fer?
Has jugat més diners dels que et semblava normal quan començaves a jugar?
Has amagat a les teves relacions més properes les quantitats que jugaves?
Havent perdut en anteriors episodis de Joc, vas a jugar amb la sensació de que guanyaràs?
Si has contestat afirmativament a tres d’aquestes preguntes, visita alguna associació, els factors de risc que cumpleixes per patir Ludopatia, són massa evidents.
La vergonya mai et sortirà a compte. La teva dignitat ha de poder més que la teva vergonya, recolza-te amb humilitat en qui t’estima i en els professionals, ben segur que t’ajudaran. Perquè sóc ludòpata? Perquè em passa això? La Ludopatia es desenvolupa mitjançant un procés d’aprenentatge, per això és millor que t’amoïnis en trobar el Còm i no tant un Perquè. L’inici a les apostes no exigeix de cap causa especial o traumàtica. Intervenen diferents factors que faciliten l’hàbit i després es desenvolupa l’addicció progressivament, segons les característiques o potencial addictiu del Joc d’apostes practicat. A la majoria de casos depend de les característiques del Joc, no tant de característiques dels participants, que poden ser molt variades. . Què és la Ludopatia? Es pot comparar i amb què? La Ludopatia és un trastorn mental, reconegut internacionalment des de fa anys, fins i tot per l’Organització Mundial de la Salut. A Espanya, per l’accessibilitat generalitzada a Jocs d’atzar amb apostes molt perillosos, com les escurbutxaques tipus B dels bars, i per com han reglamentat els governants aquestes apostes, el trastorn se ha desenvolupat amb un procés addictiu en la majoria dels casos, sent el contrapunt a la classificació establerta per l’Associació de Psiquiatria Americana, amb els seus manuals DSM, referida a la pèrdua de control dels impulsos.
Fins ara, els manuals DSM s’han referit al Joc Patològic, exclussivament com a jocs amb apostes on es perden diners. Per a no confondre amb altres problemes, propis de l’adolescència, aquesta característica pecuniària esdevé una característica imprescindible per a identificar que és i que no és, la Ludopatia.
Majoritàriament, es considerava un trastorn del control dels impulsos, que té poc a veure amb la compulsió, fins que el creixement de casos, per exemple a Espanya en els anys vuitanta i noranta, ha fet palès que aquella classificació referida als impulsos descriu tot sovint un proceso addictiu. Progressivament, l’afectat planifica o organitza la manera d’aconseguir temps, diners i algún lloc per a acabar apostant, amb més freqüència amb que ho feia en començar, mirant de no ser descobert pels seus estimats i amagant la despesa o l’endeutament que ha sofert.
La percepció social de la Ludopatia com a un vici, és un prejudici històric, que ha facilitat projectar en els altres allò que interpretem moralment dolent. També facilita simplificar, quan no es pot entendre bé allò que els passa als afectats, o allò que ha succeit a Espanya amb les apostes els darrers 30 anys.
El terme vici, és tan indefinit que sovint impedeix diferenciar si parlem de malalts o d’usuaris. Per desgràcia, el seu ús permet una certa coartada a la classe política i als explotadors de l’activitat, alguns dels quals tot i esquitxats per casos de corrupció, campen a cor que vols, sense pagar el preu que correspondria a la seva responsabilitat social.
La Ludopatia es conrea necessàriament entre els usuaris de Jocs addictius, no podia ser d’altra manera, i els afectats són en la seva majoria jugadors habituals, qui en la mesura que desenvolupin el trastorn pasaran a ser jugadors patològics o ludòpates.
Per molt que es califiqui com a viciós a un jugador ocasional, a un jugador habitual o a un ludópata, segueixen sent situacions claramente diferents i impossibles de definir com a vici, si més no des de el punt de vista psicològic. Així doncs, esdevé una questió de tenir coneixement, bona intenció i bones costums en qui parla, per que en faci un ús social del terme ludòpata o jugador patològic per a referir-se a un malalt curable, enlloc de parlar de un viciós, com d’algú sense remei, rebutjable moralment, i amb un funcionament a base de components deterministes o fatalistes, massa proper a l’acepció de jugador compulsiu.
La millor comparació és amb el tabaquisme i l’alcoholisme, en ser addiccions que des de fa molt de temps es fonamentaven en comportaments acceptables com beure i fumar, però amb la particularitat de que en el cas del Joc no existeix substància externa, però sí processos més complexos de condicionament i automatizació d’esquemes d’acció i aprenentatge, que dificulten habitualment l’abstinència i rehabilitació a llarg termini. El Joc és perillòs? El Joc no és inofensiu? Dit genèricament, provoca força confusió i riuades de tinta en justificacions des de l’Administració Pública. En realidad, si parlem de Jocs amb apostes, aquells que provoquen addicció en un nombre important d’usuaris habituals a Espanya, són fonamentalment les escurabutxaques B als bars i restaurants, a una distància considerable dels Bingos, Jocs de Casino (Presencials o per Internet), i les apostes esportives.
Podem afirmar que aquests Jocs han generat, desde 1995, el 99% de la demanda d’atenció a les associacions de FACAJOC, i que les dades de la Generalitat de Catalunya no serien gaire diferents si les facilitessin públicament. Sembla suficient per a poder afirmar amb rotunditat que els Jocs amb apostes, especialment els condicionats a l’atzar i privats, no són gens inofensius. Què és jugar? El Joc és una vàlvula de escapament? Jugar en el sentit d’apostar no és cap válvula d’escapament, encara que es vulgui emprar com si ho fos.
La majoria de jugadors patològics han començat a jugar petites quantitats que, amb el temps, aumenten progressivament al ritme que, per diferents circumstàncies, es produeixen mentalment justificacions per a saltar-se els límits que tenien en començar. Parlar de vàlvula d’escapament és una justificació més, com si es justifiqués amb beure alcohol, per comptes de fer esport, anar a la biblioteca, a ballar, a un terapeuta, a l’assessor fiscal…
Essencialment, en aquesta web parlem de jugar en el sentit d’apostar. És a dir, que per fer una inversió, més gran o més petita, es té la possibilitat d’aconseguir un benefici material, sia en metàl.lic o espècies, amb poc o molt valor, quedant el resultat més condicionat per l’atzar que per les habilitats dels participants. . Què és una addicció? Sóc poliaddicte? Una addicció és un trastorn mental relacionat, normalment, amb la falta de control sobre l’ús o abús d’una substància. Tanmateix hi ha circumstàncies en les quals, sense necessitat de substàncies però amb un component motivacional, general i prou intens, es pot desenvolupar la dificultat en mantenir l’abstinència de manera versemblant.
La Ludopatía compleix aquestes característiques.
Per tal d’evitar confusions, cal entendre l’addicció com a un procés, no només com el comportament final que observem. Caldrà un potencial addictiu propi de l’element addictiu. Aquest potencial addictiu ha de ser estadísticament comprovable entre els usuaris, provocant dificultats clares en mantenir l’abstinència o el control, i una fase d’augment del consum prèvia i progressiva en el temps, com a indicador manifest de l’efecte del potencial addictiu suposat, sense necessitat de traumes en l’individu, tot i que puguin coincidir.
L’abús de substàncies en relació amb la Ludopatia no suposa poliaddicció. La poliaddicció es refereix a quan se ha donat el procés addictiu repetidament. Per exemple, abusar del tabac o de la beguda quan es juga, no són criteris per a ser poliaddicte, especialment si desapareixen els abusos en rehabilitar la Ludopatia. Es pot sortir de la malaltia? Si es prenen les mesures preventives i terapèutiques adecuades, en família i amb tractament, l’índex de rehabilitació és dels més alts entre les addiccions, tot i que també és dels més difícils d’entendre. La possibilitat de mantenir en solitari l’abstinència en períodes llargs de temps, és inapreciable. Com en el tabac, mantenir l’abstinència en llargs períodes de temps, genera una falsa sensació de seguretat en els familiars, mentre la dificultat per a valorar la transcedència de les recaigudes i acceptar la característica crònica del trastorn, també facilita confusió a les dues parts. Cal tocar fons? El fons de cada persona és insondable i les reaccions de pèrdua i desesperació poc previsibles. Per això, el plantejament d’intentar resoldre el trastorn quan es toqui fons, és erroni, només acceptable com a manifestació de la sol.litud i el patiment que ja ha passat.
El plantejament correcte és que vostè ha de començar a ésser FELIÇ TANT AVIAT COM PUGUI, QUAN ABANS cal deixar la vergonya o la por, QUAN ABANS HA DE DEIXAR DE JUGAR. Qui l’estimi de veritat, tot i que no ho sàpiga, està esperant el canvi, poder recolzar-lo i ser com abans o millor. TANT AVIAT COM PUGUI ha de guanyar la confiança amb sinceritat. UN FONS POSITIU, serà acceptar que ha arribat l’hora del “TANT AVIAT COM PUGUI”. El ludòpata és dèbil o no té voluntat? Moltes persones fortes i voluntarioses tenen i han tingut problemes amb el Joc. No mana tant la voluntat com la consciència i el coneixement que es té de la situació en que s’está, doncs que la voluntat de les persones depend precisament de la consciència. sobre.Així doncs, no pretengui tenir tanta voluntat si té una part important de la consciència malaltisa o distorsionada pel Joc. És humà, però equivocat. Qualsevulla persona errarà amb aquest plantejament, i mentre cregui que les apostes i el Joc no són perilloses, afegirà un risc més per a iniciar-se o mantenir-se en la Ludopatia.
RECORDI, com d'important és el potencial addictiu del Joc amb apostes. LA VOLUNTAT AMB CONSCIÈNCIA CLARA DE LA SITUACIÓ NO JUGA, COM EL CONDUCTOR AMB UNA CONCIÈNCIA CLARA, NO FA CARRERES A LA VIA PÚBLICA, per molt que es digui Fernando Alonso. Còm puc començar a sortir? Les mesures preventives serveixen? Les primeres passes sovint són dures, però necessàries.
Les mesures preventives dificulten tenir recaigudes però no les eviten.
Tampoc li resoldran el trastorn, i aplicar-les sense tractament pot confondre als interessats sobre la seva eficàcia i sobre allò que està passant en el jugador.
El primer pas per a qualsevol jugador, a banda de contestar les quatre preguntes inicials, serà començar a buscar a la persona de confiança que li pugui fer el control dels diners, que tingui disposició per a ajudar-lo i per aprendre sobre el trastorn.
El disgust que poden tenir les persones estimades en conèixer el problema, cal alleugerir-lo explicant com es pot resoldre el trastorn i com poden ajudar de manera eficient. Explicar tot allò que està disposat a fer per a resoldre el trastorn, des de les mesures preventives al tractament, esdevé imprescindible si es vol oferir un compromís de recuperació. Davant els dubtes i la desconfiança, sempre caldrà oferir facilitats per a comprovar que es compleixen els compromisos. Perquè és necessari un diagnòstic? És imprescindible un psicòleg? Cada persona té unes característiques pròpies, alguns d’aquests trets poden dificultar la rehabilitació o condicionar la manera d’aplicar el tractament. En d’altres ocasions, pot haver trastorns associats o anteriors que impedeixen la possibilitat de fer teràpia si no s’han resolt abans o s’han estabilitzat amb control farmacològic i psiquiàtric.
La figura del psicòleg esdevé necessària, tant per a identificar amb el diagnòstic la situació de sortida, com per a limitar i aclarir les possibilitats de la teràpia, duent-la a bon fi si les parts col.laboren. El coneixement de les tècniques necessàries, de les peculiaritats del trastorn, de la seva experiència terapèutica amb jugadors i familiars, són el fonament per a resoldre el procés de rehabilitació de manera efectiva. Comptar els dies o les hores serveix? Es tracta de plantejar les 24 hores i ja està? Comptar els dias o les horas, són només indicadors, sempre és més important allò que s’aprèn i l’efectivitat de les solucions trobades que el període en que valorar el temps o quins indicadors es fan servir per a reconèixer l’esforç o el mèrit.
En tot cas, valorar el temps és millor fer-lo en dies, perque té més recorregut en assumir compromisos i estar pendents de trobar solucions a determinades situacions que duren més de 24 hores. Aspectes terapèutics, regals, motivació per objetius vitals...
El model que recolzem a la nostra pàgina és de comptar dies sencer, no hores, sense pors d’ equivocar-se, ni d’obsessionar-se, ni de quedar-se en 24 hores pel que passará demà...A vostès DEMÀ N O ELS HA DE PASSAR RES PITJOR D’ALLÒ QUE JA ELS HA PASSAT FINS AVUI, SI PRENEN LES MESURES QUE CALEN.
Una mesura important és acceptar que teniu un compromís ferm de fer les coses molt rebé, més enllà de les 24 hores i de si s’ha recaigut o no. Per exemple, si no s’apliquen bé les mesures preventives, SERVIRÀ COMPTAR DIES O HORES? Caure o recaure? Que faig quan recaigui? En la confusió conceptual, pròpia del trastorn, algunes entitats de vegades refereixen una caiguda, quan un jugador torna a jugar una vegada i reserven el concepte de recaiguda per quan és més d’una vegada. Tant si es juga una vegada o més, en realitat és una recaiguda, doncs que abans de deixar de jugar o de cpmençar teràpia ja es jugava, o s’havia “caigut” en el Joc, si es prefereix. Per això, fet un compromís d’abstinència no són necessaris els eufemismes. Si es torna a jugar es recau en funció de com es defineixi el compromís, indistintament de les vegades i de la intensitat, que no passarà res per valorar-les a banda…Principalment, cal fer dues coses quan passa;
-La primera comunicar-ho a la família i al terapeuta, quan abans, no cal tornar a entrar a la dinàmica de les mentides, la vergonya, les pors….
-La segona, APRENDRE; Què ha passat, perquè, en què s’ha fallat, còm es pot solucionar...? Quant temps necessito per a curar-me? El nostre programa de tractament dura al voltant d’un any i mig, però el concepte d'estar curat és erroni per als trastorns addictius. Cal parlar de rehabilitació, en el sentit de recuperar habilitats o desenvolupar-les. No d’haver extirpat o eliminat un mal físic. Una al.lèrgia pot durar tota la vida, però si saps com afrontar-la i tens els mitjans, resulta que disposes d’un ventall immens de llibertat per escollir com actuar i decidir, sentint-vos feliços i realitzats. En aquest sentit, el canvi d’hàbits i de la consciència de la situació, són fonamentals per aconseguir aquella sensació de llibertat per al ludòpata. Va bé llegir llibres d’autoajuda? Cal entendre que l’únic llibre d’autoajuda és el que escriu algú per a ell mateix. Si l’escriuen els altres pot ser d’ajuda, però no és d’auto… Entre els llibres d’ajuda o guiatge, sempre trobarem punts d’acord i desacord, en alguns fins i tot endivinarem la necessitat de confondre, o defensar interessos propis en contra de la raó o funció social obligada.
No podem assegurar al lector que l’ajudin els llibres de la bibliografia, més enllà de la funció de contrast sobre les dades que oferim.
Si realment entenguéssim que els llibres d’ajuda són més eficaços que la web, ja n’hauríem escrit un abans que emprar internet.
Si escribim un llibre d’ajuda, no de auto, anirà després de la web, en ser aquesta més immediata i eficaç a nivell comunicatiu...Nogensmenys, tot just acabant ja ens semblarà insuficient, i probablement estarem escribint un altre llibre… Déu o un poder superior ajuda? I resar ajuda? Déu, pels creients ho pot tot.
Pels agnòstics no es podria demostrar.
Pels ateus, és un concepte dels que ho enreda tot.
Tanmateix, mentre acceptem que les persones tenen lliure albir i que existeixen les casualitats, sigui gràcies a Déu, al Cosmos o a la natura humana de cadascú.., o s’ajuda vostè en llevar-se o Déu l’ajudarà quan es llevi.
En tot cas, la clau del canvi queda a la seva mà, només necessita el propi permís per a emprar-la, estigui amb Déu o sigui orfe d’espiritualitat.
Resar ajudarà quan sigui creient, no perque Déu l’escolti i vingui a esborrar els aprenentatges del seu cervall, més aviat perque el reconfortarà la seva dimensió espiritual. Per això, qualsevol Déu monoteísta, de les religions majoritàries, us ofereix totes les possibilitats del Món.
Si no és creient, no s’enganyi resant.
Per a seguir els nostres consells, no cal ser creient.
Si és creient, els nostres consells no seran menys necessaris. PRESENTACIÓ I CONTACTE
PREGUNTES FREQÜENTS
CONSELLS I MESURES PREVENTIVES
INVESTIGACIÓ
ASSOCIACIONS I TRACTAMENT DE LA LUDOPATIA
LLIBRES"PROHIBITS"
DOCUMENTS I ADMINISTRACIÓ
VIDEOS
FÒRUM D'AJUDA
ENQUESTA 2010
GUIA
COL·LABORACIÓ I RECOLZAMENT
