INVESTIGACIÓN EN EL VALLÈS OCCIDENTAL (2008-2009)

INTRODUCCIÓ

Catalunya és una Comunitat Autònoma Històrica, dins l'Estat espanyol, amb una població consolidada a 31 de desembre del 2007 de 7.242.458 habitants, distribuïts per gènere en 3.652.241 de dones i 3.590.217 d'homes, segons dades post-censals de l'Institut Català d'estadística, en endavant Idescat. (Referència d'Internet 1)

Territorial i administrativament, Catalunya es divideix en 4 províncies, Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, que alhora es divideixen en comarques amb un fonament geo-orogràfic en la majoria dels casos.

El Vallès Occidental, dins de la provincia de Barcelona, era la segona comarca més poblada de Catalunya, després de la comarca de la capital, Barcelona, a 31 de desembre del 2007, amb 846.352 habitants, distribuïts per gènere en 426.173 dones i 420.179 homes, segons dades post-censals de l'Idescat. (Referència d'Internet 2)

Les escurabutxaques foren introduïdes als bars i restaurants de l'Estat espanyol, Catalunya i el Vallès Occidental a finals dels 70 (Segons Ramos Brieva, J. (2005), la despenalització es féu al Real Decreto Ley 16/1977 de 25 de febrer), i es presenten com un joc d'apostes a l'atzar, explotades normalment per empreses distribuïdores privades.

La competència exclusiva respecte al control i legislació dels jocs d'apostes privats al territori de Catalunya, després de la seva legalització amb l'inici de la Monarquia Parlamentària espanyola, passà a l'Administració autonòmica, la Generalitat de Catalunya, dins del marc de lleis de l'Estat espanyol. A l'Estat espanyol, s'ha mantingut la prohibició genèrica de practicar jocs d'apostes essent menor d'edat, això és fins els 18 anys, però es permeten unes condicions socials, des de la distribució a dojo d'escurabutxaques en bars i restaurants, el joc per internet i els sorteigs publicitaris a les televisions (amb pagament telefònic o per sms), que permeten l'accés a les apostes sense entrebancs reals pels ciutadans. El resultat és una desprotecció de factum de la salut dels ciutadans, siguin o no menors d'edat, la distorsió de la consciència social sobre la perillositat d'alguns jocs d'atzar i, a l'ensems, del patrimoni de les famílies.

El nostre estudi s'ha centrat en les escurabutxaques, les apostes que representen el 40% aproximat de tota la despesa en apostes, tant a l'Estat com a Catalunya, amb el nom legal restringit a l'eufemisme "màquines tipus B o recreatives amb premi", les quals, distribuïdes a dojo als bars i restaurants durant els 80, han provocat que es desenvolupés la major demanda d'atenció pel trastorn anomenat Joc patològic, addicció al Joc o Ludopatia.

En els aproximadament 30 anys de legalització, costa de trobar altres Estats on les quantitats jugades en escurabutxaques siguin tant elevades com a España. Pitjor encara, durant molts anys, Catalunya ha estat la Comunitat Autònoma capdavantera en despesa en aquest Joc, el més perillós si considerem a les escurabutxaques el motiu principal de la demanda d'atenció per Ludopatia, entre un 75 i un 84%, segons Báez, Echeburúa i Fernández-Montalvo(1994), o Becoña, Labrador, Echeburúa, Ochoa i Vallejo (1995) recollides a Fernández-Alba, A i Labrador, F.J. (2002).

Actualment, molts països europeus tenen prohibida o restringida, la distribució en bars i restaurants de màquines escurabutxaques. La prohibició absoluta de la distribució d'escurabutxaques als bars i restaurants a països veïns i propers, com ara França o Portugal, la constitució de la Comisión Nacional del Juego i del "Libro Blanco del Juego", amb les clàssiques llistes d'espera de l'atenció pública per Ludopatia a Catalunya, provocades per l'ús de les mateixes escurabutxaques, majoritàriament, encara fa més estranya la dinàmica insistent d'alguns governants en mantenir la situació de disponibilitat, accessibilitat i legalitat als bars i restaurants d'aquestes màquines, i no fer ni facilitar les investigacions pertinents per esbrinar realment els efectes que tenien en els usuaris, tot i les peticions insistents des de fa anys de l'associació Fora de Joc.

Especialment, per que parlem d'una disponibilitat continuada durant la jornada diurna, i d'una gran accessibilitat per la seva distribució massiva, que han facilitat l'augment del nombre usuaris amb problemes de joc, en relació directe amb l'augment de l'oferta legal d'apostes que va suposar.
Aquest fenòmen era conegut des de la dècada dels 70 en països com EEUU, Alemanya i Holanda, com recull Salinas, J. M. (2004), citant a Abbott, Volberg i Rönnberg (2004), o a Becoña, E. (1996,1999). Fins i tot abans, ja trobem referents bibliogràfics, que indicaven la relació entre l'augment progressiu de la despesa en el joc d'apostes legal i l'afectació en els índexs de prevalença del trastorn, establerts per Volberg, R.A. (1991) i Lesieur, H.R. (1988a), citats per González Ibañez, A.,(1994) a la seva tesi doctoral. Autora que durant anys ha estat la responsable de la Unitat de Joc Patològic de l'Hospital de Bellvitge, i que ha estat anunciada als mitjans com a assessora en conductes addictives del Departament de Salut

Als USA, també trobem Estats com ara Alabama, Arkansas, Connecticut, Hawaii, Indiana, Nebraska, South Carolina, Tennessee o Wisconsin on es prohibida la seva distribució. En el mandat Bush fins i tot, s'ha arribat a limitar les apostes per Internet, arribant a establir sancions per aquelles entitats que col·laboren en transmissions de diners a les webs de joc considerades il·legals. (Referències d'internet 3,4, i 5.)

A Espanya, no existeix cap estudi en el conjunt de l'Estat que indiqui la incidència o la prevalença de la Ludopatia, després de 30 anys de legalització. Tot i la reclamació que feia Salinas, J.M. (2004), des de l'àmbit universitari.

Respecte a l'afectació de les dones, es reconeix que el nombre de casos en tractament respecte a la població masculina, i específicament en l'ús d'escurabutxaques dels bars i restaurants, suposa una diferència important segons el cas, aspecte que enteníem s'havia de contrastar donant una xifra o percentatge amb fonament observacional.

Fins ara, hem trobat dues fonts de dades diferents en l'entorn més immediat del nostre estudi;
D'una banda estudis encarregats per l'Administració Pública, concretament a Catalunya en trobem dos de generals que comentem tot seguit, advertint que només hem accedit als "resums" de dades, força retallats o esbiaixats, segons el nostre parer. Concretament ens referim a l'Informe del Parlament (1996) i al Resum del Departament de Salut (2009).

L'Informe del Parlament (1996) és un informe de resultats, enregistrat el 26 març de 1996 al Parlament de Catalunya, basat en l' "Estudi sobre la prevalença del Joc Patològic a Catalunya", que desenvoluparen amb el Copyright compartit, entre l'empresa EMB-Yankelovich i la Universitat de Barcelona al 1995. A la portada de l'Informe del Parlament hi figuren els Departaments de Governació, Sanitat i Benestar Social, potser com a promotors. Fou el referent del Parlament de Catalunya respecte a la prevalença del Joc Patològic en aquesta Comunitat Autònoma, tot i les mancances metodològiques del procediment de l'enquesta, les definicions de conceptes o en la mateixa validació de l'enquesta, amb un 44% de falsos negatius en jugadors patològics identificats en locals de jocs d'atzar ( Fenòmen aquest, dels falsos negatius, molt descriptiu de les resistències dels ludòpates davant els instruments demoscòpics).

En aquest Informe, es parlava d'una major freqüència d'ús en l'entorn metropolità ( tret de la ciutat de Barcelona) on les dones, al 1995, jugaven amb una freqüència bastant més baixa que els homes, exceptuant el sorteig de l'O.N.C.E.

El Resum del Departament de Salut ( 2009), es publicà a la web del propi Departament de Salut, com a resultat de l' "Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya". La informació facilitada pel Resum fa suposar que segueix recolzant-se metodològicament en l'enquesta, no hi ha dades sobre els falsos negatius, ni la validació de l'enquesta, i les definicions dels tipus de jugadors, són segons el nostre criteri, més ambigües i exagerades que les de l'Informe Parlament (1996).

Resumidament, identifica al jugador patològic amb algú que no pot parar de jugar, qui converteix el jugar en una ocupació de 24 hores, qui juga per jugar i per a qui el lligam entre valor i diners desapareix. Aquesta descripció del jugador patològic ens sembla poc operativa i que oblida alguns aspectes evidents a la pràctica clínica. A tall d'exemple:

La majoria de jugadors patològics en tractament, relaten comportaments regulats per pensaments i sentiments de control intern, com deixar de jugar si pensen que no poden agafar més diners sense que es noti el que passa, o que han d'entrar a treballar sense que es noti, o que han de tornar a casa sense que es noti, o d'altres factors, com que es tanca el bar i no van a un altre si estan en un període de pèrdua important o han perdut l'esma. Es fa difícil entendre que Salut publiqui, com a característic dels jugadors patològics, un terme tan genèric i ambigu com "no poden parar", doncs fins i tot, l'ítem 3 del criteri A del DSM-IV-TR (2002), amb el qual el veiem més relacionat, es refereix a un comportament considerat longitudinalment en el temps o a episodis repetits de joc. No podem interpretar que aquest ítem 3, exclogui la possibilitat d'episodis amb "parades", doncs l'adequació a la realitat imposa parades continues, més o menys llargues, segons les condicions i els recursos, més enllà de com refereixin sentir-se els usuaris quan estan jugant. La definició de l'ítem 3 ens sembla manifesta, tot i el plantejament de Salut en el Resum;

"3. Fracaso repetido de los esfuerzos para controlar, interrumpir o detener el juego."

Desconeixem les preguntes fetes als enquestats i la seva validesa, però el plantejament ens sembla erroni. Qualsevol clínic amb experiència, sap que el fracàs repetit també s'acompanya de parades relatives, com no jugar els caps de setmana i dedicar-se a la família, o jugar especialment els caps de setmana per disposar de més recursos amb menys control familiar.

La "ocupació de les 24 hores", sembla una expressió exagerada en el Resum publicat pel Departament, gens aplicable a la majoria de jugadors patològics de Catalunya i España. Respecte al temps dedicat a jugar, sembla que al departament de Salut no li va interessar conèixer, o publicar al Resum, les hores de joc dels jugadors a Catalunya. Ben al contrari de l'Informe de 1996, on es va enregistrar per descriure els comportaments dels jugadors, no per identificar-los.

Desconeixem les preguntes fetes als enquestats i la seva validesa, però el plantejament ens sembla erroni, doncs la nostra experiència clínica ens diu que la majoria dels afectats que demanen atenció per les escurabutxaques dels bars i restaurants, dorm, treballa, juga d'amagat i menteix per amagar la situació.

Parlem de ludòpates diagnosticats, no d'entrevistes sense contrast familiar de la informació. Més a més, aquest darrer punt referit a mentir, tan extès i difícil de mantenir si es jugués 24 hores al dia, és el fonament de l'ítem 7 del criteri A del DSM-IV-TR (2002), ben concret:

"7.Se engaña a los miembros de la familia, terapeutas u otras personas para ocultar el grado de implicación con el juego"

Recordem que el joc amb escurabutxaques de bars i restaurants és la causa, d'entre un 75 a un 84% dels casos, de la demanda d'atenció per ludopatia, i la familia pot estar anys sense conèixer la situació. Si el Departament de Salut hagués estat una mica més curós, podria haver investigat la relació d'aquest descriptor o característica "ocupació de les 24 hores", amb els jugadors patològics i els trastorns de personalitat, recercant la discriminació real amb grups control, un de jugadors patològics amb trastorns de personalitat i un altre sense, per exemple.
Desconeixem si ho feren, però és manifest que no quedà reflectit en el Resum, i aquests plantejaments, podien generar molta confusió en presentar-se als mitjans de comunicació, alguns dels quals s'afanyaren a publicar els resultats.

Qualsevol ciutadà pot suposar que la majoria de jugadors, patològics, escullen gastar-se els diners en el/s joc/s d'apostes amb els quals manifesten el trastorn, enlloc de buscar la mateixa activitat sense possibilitat d'aconseguir premis.
La insistència del Ludòpata per accedir a la possibilitat d'aconseguir els premis, és clarament contradictòria amb la insistència en aquest Resum del Departament de Salut de considerar com a característiques dels jugadors patològics que, "juguen per jugar" o que "han perdut el valor dels diners". Fora com si el testimoni que donen molts jugadors, siguin patològics o no, es pogués emprar per a identificar justament als jugadors patològics. Ens sembla especialment greu que es puguin emprar expressions fetes, normalment d'ús social entre jugadors de tota mena, com a descriptors dels jugadors patològics. Pitjor encara, doncs que els tècnics del Departament de Salut han de conèixer forçosament el criteri A del DSM-IV-TR (2002), en el seu ítem 6, com tots els altres referits al joc patològic:

"6.Después de perder dinero en el juego, se vuelve otro dia para intentar recuperarlo (tratando de cazar las propias pérdidas)."

Vist el Resum de l'estudi, publicat a la web del Departament de Salut (2009), dubtem de si l'estudi volia identificar la prevalença de jugadors patològics a Catalunya, aquells qui tornen a jugar per recuperar les pèrdues, que són majoria segons la nostra pràctica clínica, els qui majoritàriament no han perdut el valor dels diners, els qui majoritàriament no poden dedicar mai 24 hores al joc, els qui justament, són la majoria de ludòpates enganxats a les escurabutxaques, segons la nostra experiència. Fins i tot dubtem, si són precisament aquests ludòpates que estem acostumats a veure en la pràctica clínica, els jugadors patològics que l'estudi no vol identificar, o els qui no es volien reflectir en el Resum, com si no fossin jugadors patològics o ludòpates, classificant-los en unes definicions, com la de jugador problemàtic o la de jugador de risc, que difícilment soporten una anàlisi observacional.

Inferim que, a l'estudi que ha propiciat el Resum, s'ha emprat el NODS com a fonament de l'enquesta o directament, doncs que algunes taules del Resum en fan esment, però cal recordar que el NODS, no s'ajusta exactament al DSM-IV-TR, com indica Salinas, J.M. (2004).

Si ja hem dit que no compartim les definicions de jugador patològic, jugador problemàtic i jugador de risc presentades, afegirem que tampoc compartim els processos de validació que ens consten fins avui dels NODS. Ens sembla més realista l'enquesta, basada en el SOGS, i presentada a l'Informe del Parlament al 1996.



Per això senyalem amb totes les reserves algunes dades d'aquest Resum de Salut del 2009: "Els homes juguen significativament més que les dones i presenten una conducta més greu" o que dels jugadors patològics i problemàtics, categories aplegades en aquest cas, el 20% són dones, com ho són el 25% de la categoria jugadors de risc.
Afegim que aquests percentatges són una lectura aproximada, doncs són dades publicades en diagrames, no pas en xifres.
També senyalaríem la paradoxa del descens de jugadors setmanals, segons el Resum del 2009; A la gràfica corresponent a "PARTICIPACIÓ EN EL JOC A CATALUNYA" , es publica que setmanalment juga el 20,3% de la mostra, mentre a l'Informe del 1996, al quadre de "TEMPS QUE ES DEDICA AL JOC", eliminada la categoria no sap-no contesta (0,2 %), trobavem que el 50,2% dels enquestats manifestaven dedicar un temps al joc cada setmana.
La paradoxa augmenta si comparem aquest fenòmen de disminució dels jugadors setmanals amb l'augment de les quantitats gastades en escurabutxaques a Catalunya, segons el Ministeri de l'Interior espanyol, al 1995 eren 193 611 000 000 de PTA (1163,62 milions d' EUR), i al 2007, 325 236 000 000 de PTA (1954,71 milions d' EUR), xifres que proporcionalment no són gaire diferents de la despesa total en tots els jocs.

La segona font de dades, és el testimoni de professionals i autors de referència, quan presenten dades epidemiològiques, d'ús i afectació; Salcedo Miguel, M.(1993), Becoña, E. (1993) Ochoa, E. i Labrador, F.J. (1994), Secades Villa,R. i Villa Canal, A., (1998), Fernández-Alba, A. i Labrador, F.J. (2002) o Ramos Brieva, Jesús (2000-2005), entre d'altres.

Amb totes les diferències metodològiques, l'estudi més concret, segons el nostre parer, el féu Na Mercedes Salcedo Miguel a Bizkaia.

Recordant que a Euskadi el 97% de les escurabutxaques en el mercat legal eren a la hostaleria, i referint-se a dades de Bizkaia, féu una enquesta a 355 establiments d'hostaleria, presentant els resultats següents en relació a la presència de jugadors i jugadores habituals a les escurabutxaques en hostaleria, amb un nivell de confiança del 95'5% i un marge de error del + o - 6%.
El total de jugadors habituals de la mostra eren 1.390, presenta que 510 eren dones (36'7%) davant de 880 homes que representaríen el 63'3%.

Igualment la autora ens indica unes característiques de l'estudi que invaliden interpretacions posteriors per ésser no comparables:
"También conviene advertir que los datos que aquí se van a presentar únicamente suponen una mera estimación desde la visión del hostelero/a, de su memoria y de las ganas de cooperar con el estudio".
I com aclareix a la pàgina 107 respecte de la calificació de "jugadores habituales", que era allò que demanava l'enquesta;
"Quedan rechazadas de esta definición todos los clientes que únicamente depositan en la máquina las vueltas de la consumición u otras cantidades menores de 1000 pesetas por sesión".
És a dir, aquest estudi, en aplicar la tècnica d'enquesta als hostalers, només acabà sent una bon resultat de quin es el parer dels hostalers sobre qui, quant i com juga a les escurabutxaques dels locals d'hostaleria.
Cal senyalar, també, que la seva definició de jugador habitual, no fa referència a la freqüència setmanal, sinó a gastar més de 1000 pessetes del 1993 en un episodi de joc. Segons el parer dels hostalers, això representava una mitjana de " 2 mujeres y 4 hombres jugadores habituales por local".
Tot i la concreció sincera de l'autora, el mètode d'aquell estudi ens podria deixar ben lluny de les dades reals dels usuaris d'escurabutxaques en el bars i restaurants a Catalunya.



Ochoa, E. i Labrador, F.J. (1994), referint-se a dones jugadores i citant l'estudi americà de Volberg, R.A. (1990), plantegen que "el porcentaje entre los jugadores patológicos oscilaba alrededor del 32-36%, mientras que el porcentaje de éstas entre los jugadores que acudían a tratamiento se situaba entre el 8 y el 13%."

Secades Villa, R. i Villa Canal, A., (1998) parlant de les característiques de la població de jugadors patológics, ens plantegen ;
"Existe una proporción mayor de hombres que de mujeres, aunque esta relación varía según los estudios , el promedio aproximado es de tres hombres por cada mujer"

Jesús A. Ramos Brieva (2000) a la seva ponència "Clínica de la mujer ludópata" recull que:
"Del conjunto de ludópatas españoles, son mujeres, al menos, una de cada tres (Becoña,1993); Lo que indica que en España existen, como poco, medio millón de mujeres afectadas por esta patología. Es bastante probable que existan más, dada la mayor clandestinidad con la que las mujeres llevan su ludopatía. Lo cierto es que solicitan ayuda bastante menos. En nuestros grupos de ludópatas, rara vez las mujeres superan el 15% de los asistentes."

Fernández-Alba, A. i Labrador, F.J. (2002) també indiquen aquesta discrepància entre les dades d'afectació i demanda d'atenció;
"Existe un ratio aproximado de dos varones por cada mujer que padece un problema de juego"
"En cuanto al género, el ratio es de 10 a 1 (por cada diez hombres que acuden a tratamiento, una mujer pide asistencia para dejar de jugar)."

Abans d'acabar aquesta introducció, volem incidir en que el marc legal esdevé transcendental per al desenvolupament de l'activitat i de la malaltia, i pot restar immòbil segons sigui l'actitud de la classe governant, com molt bé descriu Sue Fisher (1993), en referència a l'actitud que tenia el govern del Regne Unit davant l'ús de les escurabutxaques pels adolescents, arribant a emprar els arguments del sector explotador per a no restringir el seu ús.

És en aquest sentit, que el nostre estudi es veu condicionat també per la posició dels governants a Catalunya, com ho reflecteix la manca d'accés a alguns estudis originals o la denegació de dades estadístiques i publicables, com ara la distribució d'escurabutxaques a bars i restaurants per municipis o comarques que, entre el 2007 i el 2008, va sol·licitar insistentment l'associació Fora de Joc, per a iniciar la investigació a tot Catalunya.

Són elements que indiquen una part fosca de la política a Catalunya sobre les apostes, de la mateixa manera que els torns de govern i els canvis reglamentaris, siguin de dretes o esquerres, apamen qui ha tingut la responsabilitat pública de desenvolupar i controlar les apostes i, segons el nostre parer, la part més important de responsabilitat social, contraposada a la individual, en el desenvolupament de la Ludopatia.