CONSELLS I MESURES PREVENTIVES
CONSELLS ALS CIUTADANS.
Aquests consells poden ser de gran utilitat, tot i que vostè només hagi estat un jugador ocasional, doncs que el JOC HABITUAL AMB APOSTES, ÉS UNA ACTIVITAT PERILLOSA, i potencialment molt addictiva en alguns Jocs, com reconeixia l'Informe de la Ponencia del Congreso de los Diputados de l'Estat espanyol al 1992.
Els percentatges d'afectació poblacionals a Espanya, al 2008, estaven entre el 4 i el 6%. Tanmateix, oferir les xifres així pot embolicar la troca, i nosaltres no tenim cap interés en confondre al ciutadà, ens estimem més que estigui ben informat.
LA PERILLOSITAT, de la qual les administracions públiques no volen informar amb rigor i continuadament, S'HA DE VALORAR SOBRE EL NOMBRE D'USUARIS, no sobre el conjunt de la població, on trobaríem molts ciutadans que no fan l'activitat.
Amb un exemple s'entendrà millor; Si a Espanya hi ha 40,000.000 d'habitants, però només 1,500.000 de ciutadans juguessin setmanalment a les escurabutxaques B, pel cap baix UNA VEGADA DE PROMIG per a poder afirmar que són habituals, i d'aquest 1,500.000 de ciutadans trobessim que 1,200.000 ciutadans tenen problemes per a deixar aquell Joc…Semblaria més honest informar que el 80% dels usuaris d'escurabutxaques B tenen problemes amb les escurabutxaques B, que no pas mantenir plantejaments genèrics del tipus; “La Ludopatia afecta entre el 4% i el 6% dels ciutadans a nivll poblacional”. Tot i ser només un exemple, suposem que QUEDA CLARA la diferència entre un plantejament i l'altre.
Així doncs, tant si vostè és ludòpata declarat, com si no ho és, com si és un probable jugador patològic o un jugador problema o un jugador amb problemes, habitual, ocasional, impulsiu, circumstancial, abstinent…o sigui, només per ser CIUTADÀ,
TÉ VOSTÈ DRET A SER INFORMAT AMB VERACITAT, I PROTEGIT EFICAÇMENT DAVANT ELS JOCS D'APOSTES ADDICTIUS, PER LES AUTORITATS AMB L’OBLIGACIÓ DE FER-HO, de totes totes, sense excuses ni voltes, ni omissions o mentides que acabin en enganys.
El lector pot trobar alegories del Joc Responsable barrejades amb intents per dissimular la realitat dels interessos econòmics d'aquells qui pretenen fer prevenció de la Ludopatia, quan en realitat mantenen la promoció de l'hàbit del Joc. No els farem propaganda, però si aclarirem que volen generar confusió quan promouen arguments del tipus “Les apostes son lúdiques o inofensives, només generen adicció a un grup petit de població”. Qualsevol especialista en Joc patològic sap que, les indicacions que es donen per a disfrutar del Joc amb apostes, suposadament sense problemes, gairebé ningú les podrà seguir a llarg termini en determinats Jocs, i els pocs que les seguiran no jugaran gaire temps.
Per això, recordarem els consells que hem promogut històricament a favor dels menors i els seus pares, per tal que el desconeixement no els converteixi en víctimes i siguin manifestes les primeres accions a fer per aquells jugadors afectats que haurien de posar-se en tractament encara que s'amaguin, fins i tot dels éssers estimats;
CONSELLS PELS JUGADORS Si no has començat a jugar,millor que no ho facis, especialment a les escurabutxaques, bingos, casinos, o apostes esportives immediates.No importa si les apostes es practiquen presencialment o vía internet. El “joc responsable”en Jocs altament addictius, és una irresponsabilitat, doncs que en aquests jocs la majoria d'usuaris acaba augmentant els diners, el temps i el risc de perdre moltes coses. Sovint, els pacients relaten que mai hagueren pensat de ells mateixos que arribessin a fer el que han fet i molt de temps estaven convençuts de controlar com apostaven i que els passava.
L'índex de Ludopatia en aquests quatre tipus de Joc, representa el 99% dels casos que es posen en tractament, segons les nostres dades. Però allò pitjor serà patir, i fer patir a qui t'estima, més del que mai suposaries. Deixaràs de ser tu mateix per quatre “duros”. Potser et toquin alguns premis, però només són la motivació per a que segueixis jugant. Apostar regularment, és sinònim de perdre amb seguretat en la majoria dels jocs legales que tenen una freqüència ràpida de resultats i premis. Si segueixes jugant, acabaràs perdent tots els premis i una consciència saludable i proporcionada del valor de les coses. Quan t'adonis compte potser sigui massa tard.
Si has començat a jugar: No augmentis l'aposta, ni el número de jugades, ni el temps que dediques a jugar. Jocs com els anomenats abans, són clarament addictius i tens una probabilitat massa alta per a enganxar-te si els practiques periòdicament. Si mai et toca el premi, agafa els diners i corre. No t'haurien de tornar a “veure el pèl”.
Si apostes més de dues vegades o jugues més de 15 minuts a la setmana: RECORDA, el 40% dels que així ho fan acaben tenint problemes amb el Joc, és un promig que no fa distincions entre Jocs de molt o poc potencial addictiu. En un estudi de camp de Basart, Beltrán i Bosch (2009) sobre jugadors d'escurabutxaques a bars i restaurants, el 76’35 % dels usuaris resultaven tenir Ludopatia o estaven en un clar risc de patir-la.Proposat deixar de jugar o jugar, a tot estirar, com ho feies quan començares, sense dedicar més temps ni més diners. Si ho aconsegueixes, segueix amb el consell anterior i t'estalviaràs mals majors. Segons el Joc que apostessis, hauràs tingut prou sort si te'n surts a temps.
Si has tornat a jugar, haven-te proposat el punt anterior: No t'vergonyeixis, és el que succeeix a la majoria de jugadors usuaris d'apostes addictives. Evidentement ets el responsable de jugar o deixar de jugar en el període d'iniciació en qualsevol Joc d'apostes, però no ets el culpable d'acabar enganxat i desenvolupar un trastorn. Alguns Jocs tenen un potencial addictiu del qual, ni les autoritats ni la premsa informen convenientment, a diferència del que fan amb els resultats dels sorteigs.
És massa fàcil pensar i compartir les conductes i els prejudicis socials, atribuir al “vici” o a la debilitat de les persones, la raó de la Ludopatia. Per molt culpable i enfonsat que et sentis, has d’entendre que el procés d’addicció al Joc és un procés d’aprenentatge, imperceptible i complex, on poden caure ciutadans de gran mèrit i intel.ligència per manca de prejudicis respecte de les apostes, o senzillament per l’absència de dades i informació veraç respecte al desenvolupament de la Ludopatia.
Revisa la llista d’assciacions, contacta amb una d’elles i explica el problema a qui més t’estima o en qui més confiaries per a resoldre un problema de salut. Has de confiar en la teva família i en els professionals, no hi ha altre camí a escollir. Davant del trastorn, s’ha d’aprendre de les pròpies errades, de l’experiència i del coneixement dels altres per a poder sortir del problema. Amagant i enganyant no es pot sortir del problema, només aconseguiràs mantenir la desconfiança, l’aillament i la ignorància a la que et condemna el trastorno.
Per dolenta que sigui la relació amb els de casa, pensa-ho, és molt difícil que sigui pitjor que la relació que mantens amb el Joc, tot i que no t’ho sembli. És molt probable que el Joc t’hagi impedit fins ara mantenir una relació de confiança i respecte amb els teus familiars. Si els demanes ajuda, comprovaràs com t’estimen. Ensenya’ls aquesta pàgina, fes que vegin amb els seus propis ulls per on es pot sortir del trastorn. És veritat que es poden enfadar, però el disgust serà més lleuger si veuen la teva disposició i la claretat amb que vols actuar. La teva dignitat ha de poder més que la teva vergonya, com seguir un tractament fil per randa serà la pedra de toc per poder més que la Ludopatia.
CONSELLS PELS FAMILIARS El primer pas que han de fer els familiars és mirar de resoldre la pròpia situació emocional i intentar entendre que estan davant d’una adicció en la majoria dels casos, serà massa fàcil que la situació escapi al seu control i no haurien de sentir-se culpables.
Buscar recolzament a la resta de la família, que la posició sobre allò que cal fer sigui compartida, és tan necessari com no enfrontar sol “l’escapisme” i la negació del jugador. Fins i tot, fer una reunió en que s’aclareixi què sabeu i què esteu disposats a fer per ajudar-lo, seria recomenable. Quan el jugador nega el problema, cal demanar les explicacions sobre com s’han emprat els recursos, o on estava quan sapigueu que estava jugant.
Quan le tregui importància a allò que juga, anirà bé tenir dades objectives, quan, quant i on ha estat jugant. Podeu explicar-li què sabeu que ha estat fent, des del canvi de caràcter fins a agafar diners o demanar crèdits, tot allò que indiqui els problemes que li suposa la seva activitat amb el Joc i la necessitat de deixar de jugar per a no tenir-los.
També heu de deixar clar com us fa patir i com de poc ho mereixeu si el voleu ajudar. Recuperar la confiança i tenir un futur junts, la sensació que teniu de perdre’l poc a poc i com abans no era així, és clarament recomenable. La majoria de jugadors són intel.ligents i sensibles, si se’ls ofereix recolzament emocional serà més fàcil que acceptin l’ajuda, encara que estiguin rabiosos o avergonyits per ser descoberts.
La seguretat en plantejar al jugador els objetius i mesures a seguir, han d’anar acompanyades amb la comprensió de les reaccions que tingui el jugador, cal posar-se emocionalmente en la seva situació, és necessari demostrar respecte com a persones que són, mentre s’ofereix el recolzament per a fer allò necessari que mantingui l’abstinència de jugar. Fer tot allò necessari per deixar de jugar, és en realitat la responsabilitat del jugador.
Insistiu en que es posi en tractament, allò que passa més sovint és no mantenir la consciència de trastorn crònic i negar-s’hi, amb el convenciment de que podrà sortir-se’n sol. Proposeu que es la millor solució, que és més fàcil amb el recolzament professional, que es genera més confiança amb una bona rehabilitació, que us afecta a tots estar pendents de les recaigudes i entendre el trastorn, com us fa patir afrontar-ho sols. En acabat, que allò que ha passat és massa importante per tornar-ho a repetir.
Normalment, els familiars no tenen formació ni experiència en afrontar addiccions i, les bones intencions sense aquests dos elements, asseguren el fracàs.
Així doncs, el consell d’anar a una associació amb professionals, psicòlegs o psiquiatres, amb experiència en Joc patològic, sembla necessari per a resoldre la singular situació emocional en que es troben, rebre orientació òptima davant els problemes que es presentaran, facilitar el compliment de les mesures preventives, dels punts no negociables, i aconseguir un abordatge terapèutic del jugador i el seu problema. És important entendre que la rehabilitació és un procés llarg i recuperar la confiança estarà associat a complir molts objectius diferents, no només el control dels diners. Evidentement quan més consens i recolzament familiar existeix, en aquest sentit, més fàcil serà pel jugador acceptar que té el trastorn i regirar-se per a conservar unes relacions afectives que, tot i els enganys i la desconfiança, segueixen acceptant-lo.
En qualsevol cas cal explicar al jugador, amb elements objetius, què és allò que està passant: Les quantitats que sabeu que dedica a jugar, el temps que no està dedicant a la família, la seva irritabilitat o nerviosisme, les mentides que heu contrastat, etc. Oblideu-vos de plantejar atacs personals, millor plantejar les condicions que espereu que compleixi per a rehabilitar-se, és on hareu d’aguantar ferms amb el recolzament dels professionals.
Fer-li veure còm us sentiu vosaltres: preocupats, enganyats, tristos...i com pot intentar canviar la situació, que alhora canviarà la situació emocional de tots.
Disposició a ajudar-lo mentre lluiti per sortir, per complir les mesures preventives, un tractament que l’ajudi a deixar de jugar, per refermar el recolzament tot i que pugui recaure o equivocar-se, que mai el deixareu mentre mantingui la disposició per lluitar i fer bé les coses. No hi ha cap condició més principal per a mantenir el recolzament, mentre ho pugueu soportar.
L’oportunitat és important, espereu el “moment emocional” coincident amb una recaiguda, amb una pèrdua important que faciliti baixar les defenses que manté davant del trastorn. Quan se sent culpable i penedit, serà més fàcil que vegi amb claredat allò que li passa, i és més fàcil que accepti l’ajuda i les condicions relacionades amb les mesures preventives.
Però tampoc pagueu les seves deutes de cop, cal fer un seguiment continuat i professional de còm es compleixen els compromisos, sense determinats canvis en la manera de pensar i comportar-se, nomes haureu recolzat el trastorn, i haureu perjudicat a qui estimeu. Heu de tenir ben clar que la família pot recolzar i ajudar, però no pot rehabilitar, això es farà amb un tractament sense marxa enrera.
Posar un ultimàtum, exigeix estar disposat a cumplir-lo, i ha de ser la conseqüència de no poder més amb la situació. Ha de permetre alguna sortida o rectificació de les conseqüències, si s’acaben acceptant les condicions. El recolzament emocional bàsic ha de consistir en poder tornar a la situació de normalitat quan el jugador estigui disposat a complir les pautes exigides.
Tot i que el jugador no vulgui tractar-se, els familiars podeu anar a les associacions i rebre atenció per a vosaltres, per a entendre el trastorn i per aprendre a manegar aquestes situacions.
LES MESURES PREVENTIVES Habitualment entren en el fòrum afectats i familiars, als quals molts dels participants aconsellen de manera brillant per a saber quins són els primers pasos que cal donar.
Amb freqüència els fils i temes es perden o s’allarguen excessivament i perdem aquesta apreciada informació. Per això, resumirem les mesures preventives que, ben aplicades, dificulten les recaigudes en general quan no hi ha altres trastorns importants.
Val a dir, que les mesures preventives no resolen el trastorn ni tornen l’autonomia a l’afectat, i sovint són de difícil execució. Per això és necessari concienciar-se amb un procés d’aprenentatge, de canvi d’hàbits, amb la disposició imbatible de buscar sempre solucions, d’entendre el trastorn…Per la mateixa raó, entre d’altres, és necessària la tutela d’experts en salut mental i experiència en Ludopatia, que puguin aplicar bé les mesures efectives.Aquests experts es troben majoritàriament a les associacions, donat que és el lloc on s’organitzen grups sense barrejar els jugadors amb altres patologies que no els identifiquen.
Les mesures més representatives serien:
1-EVITAR L’ESTIMULACIÓ
2-CONTROL DELS DINERS
3-IDENTIFICAR ELS DEUTES
4-EXPLICAR EL PROBLEMA A QUI PUGUI AJUDAR
5-CONÈIXER EL TRASTORN (No només patir les conseqüències).
Recordeu que una mesura preventiva pretén no tornar a fracassar davant la situació de risc, evitar-la sempre que es pugui, no pretén convertir-se en una obsessió, ni ser un tractament en ella misma, només busca el màxim d’eficàcia, doncs que habitualment s’està destrossant la confiança de les relacions amoroses més importants, la que es té amb un mateix i amb les persones a qui estima. No hi ha lloc per a proves o experiments. No oblido la situació econòmica, entre d’altres, però en la immensa majoria de casos que hem conegut, els jugadors poden recuperar el seu estatus i un nivell de vida satisfactori, abans dels dos anys. (Parlo d’un perfil de pacients de Catalunya, entre 1995 i el 2010).
L’aplicació de les mesures i l’aparició de conflictes és habitual, però no inhabilita l’eficàcia de les mesures en ser una conflictivitat pròpia dels canvis per sortir d’una addicció. També és cert que, per a evitar i resoldre aquests conflictes no hi ha mesures preventives que valguin, però si les dues parts volen solucionar el problema i els conflictes, no hi ha gaire problemes per abordar la teràpia de parella a les mateixes associacions, i desenvolupar una adequada comunicació amb el psicòleg de torn.
1-EVITAR L’ESTIMULACIÓ
Aquesta mesura és fonamental, doncs que pretén evitar la resposta o reacció inconscient, que pot donar-se en entrar en contacte amb el Joc, alhora que aprendre a identificar altres elements de risc que intervenen de manera més o menys directa als processos de recaiguda. Cal entendre, com a exemple de mesura preventiva, que el fet de no controlar bé els diners també pot facilitar al subjecte tornar a recaure, doncs que dóna el marge necessari per a fantasejar respecte la seva capacitat de control amb els diners davant el trastorn, i posteriorment amb la capacitat de control en la situació de Joc i el desig de posar-se a prova, tot i els ferms compromisos d’abstinència, siguin particulars, grupals, en fòrums o, de vegades, en mitjans de comunicació.
Tot i que hi ha proves fisiològiques i motivacionals del trastorn indubtables, només cal recordar alguns programes d’addicions a la televisió sobre l’activitat de l’hipotàlem i la reacció davant la visió d’un producte addictiu o les circumstàncies habituals de consum, cal recordar que;
NO S’HA DE CONFONDRE EL DESENVOLUPAMENT DEL TRASTORN I LA SEVA DESCRIPCIÓ FISIOLÓGICA, AMB QUE LA FISIOLOGIA O GENÉTICA HUMANA SIGUIN LA CAUSA DE L’ADICCIÓ.
Tanmateix i sense estudis poblacionals al respecte, podem afirmar amb rotunditat la importància d’aquesta mesura preventiva des de l’experiència professional dels qui atenem habitualment als jugadors i les seves famílies.
Igualment si s’accepta la importància de la motivació en el trastorn, conscient o inconscient, serà fàcil d’entendre que les situacions on el jugador voldria participar o accedir a la probabilitat de ser agraciat amb un premi, han de ser evitades tant com es pugui.
Independentement de si havia practicat molt o poc aquell Joc, podem parlar de risc quan pugui haver-hi un benefici material que s’obtindria per “casualitat” o atzar. Serà més perillós o addictiu pel ciutadà, pel ludòpata o ex-ludòpata, quan més gran sigui la seva rapidesa, freqüència d’interacció i quantitat de reforç amb premis.
Resumint, sense afany per avorrir, no importa que un ciutadà tingui o no problemes amb el Joc, si manté habitualment el comportament d’apostar en Jocs perillosos, més probable serà que no deixi de practicar aquesta activitat addictiva.
Si un professional de la salut, conclou amb un diagnòstic diferencial i de personalitat que el problema és el Joc patològic, Ludopatia o addicció al Joc, difícilment té sentit tornar a la dinàmica de conrear unes motivacions dineràries sense el risc de recuperar els esquemes de funcionament propis de l’adicció que ja s’havien construit en altres Jocs. Per això EVITAR L’ESTIMULACIÓ té implicacions:
-No practicar Jocs d’apostes...Des de no jugar a les escurabutxaques, fins a no pagar la ronda o convidada més "innocent" per no encertar el resultat d’una aposta esportiva, o per perdre una partida de qualsevol joc lúdic de cartes o dominó.
-Evitar les situacions on es practiquen aquelles apostes i no estimular-se contemplant com altres fan l’activitat, valorant possibilitats, possibles pronòstics...
-Canviar les relacions i activitats, si fora necessari, per altres que facilitin no tenir contacte continuat amb aquestes situacions de Joc.
2-CONTROL DELS DINERS
Aquesta mesura també és fonamental, doncs que en aplicar-la evita una part de l’estimulació interna, a nivell motivacional, inconscient si es vol, que sempre pot actuar en el moment en que el jugador sàpiga que té un marge de jugar i recuperar, sense ser descobert.
La seva aplicació també és un indicador del nivell d’implicació de l’afectat, de les seves ganes de fer tot allò possible per sortir del problema.Justament per això, és transcendent establir l’equilibri òptim amb el familiar i impedir l’abús de poder que es pot donar en fer les funcions de control dels diners, sigui per sentir-se dolgut, traumatitzat o amb ànims punitius cap el jugador/a.
Així, l’imprescindible control dels diners, també exigeix una garantia pel jugador, com és un compte mancomunat d’estalvi, on es demani la signatura de les dues parts per a poder gestionar els recursos que aporti l’afectat a la renta familiar. Els seus problemes amb el Joc no l’han d’inhabilitar per a dialogar i participar en la presa de decisions, ni com a penitència, doncs que a la llarga pot provocar l’efecte pervers de dilapidar la relació amorosa.
De bon començament, cal controlar els ingressos i l’accés als diners pel familiar que acompanya terapèuticament al jugador; Sigui el treball, nòmina, diner negre, bestretes o avançaments, rentes diverses com lloguers, préstecs d’amics, crèdits i targetes bancàries... Entenent que el jugador no ha de tramitar ni resoldre en solitari la situació financiera, per moltes dificultats i molèsties que suposi. Això no l’eximeix d’aportar responsablement els recursos per a cobrir els deutes i despeses que hagi generat.
En funció de l’activitat diària, cal establir una pauta de facilitació dels diners i recollida de tiquets, buscant solucions per a dur en diner líquid allò que es necessita i practicar un control cotidià dels recursos i les petites recaigudes, de manera que es pugui aprendre d’elles per comptes de tapar-les i mantenir el trastorn.
3-IDENTIFICACIÓ I PAGAMENT DE DEUTES
Per a iniciar el control dels diners és imprescindible actuar aquesta senzilla mesura preventiva. Es tracta d’establir clarament quins són els deutes del jugador per a començar a decidir conjuntament sobre els recursos familiars, amb el respecte que cal tenir a la família. És poc acceptable que passat un temps tornin a apareixer uns deutes dels que ningú tenia coneixement. Alhora es facilita la sinceridad, entenent que es practicarà el control dels diners i que el jugador no disposarà de recursos per a pagar deutes amagades, que provocaria tornar a dir mentides i disposar de recursos per a recaure novament.
Es un error greu que els familiars asumeixen els deutes o pagaments, i pitjor encara que s’eixuguin de cop, sense que el jugador porti a bon terme les mesures i accepti de fer la major part de l’esforç, recuperant aixi la saludable responsabilitat. És massa fàcil reforçar el trastorn , la capacitat de manipulació o els xantatges emocionals, si no s’aplica correctament aquest punt.
Per a conèixer la situació d’endeutament, es pot recòrrer a la petició administrativa al Banc d’Espanya, per tal de conèixer la situació crediticia, solicitant-ho voluntàriament el jugador.
Aclarir als amics, amb qui s’ha generat deutes, quin és el problema i quina és la raó de no pagar els deutes si tornen a deixar diners al jugador, pot ser una altra mesura necessària. En tot cas, el pagament dels deutes cal fer-lo sempre amb el familiar, sense permetre nous compromisos de tipus creditici i aclarint que no poden existir. Ajornar al màxim els pagaments fent que siguin assumibles pel jugador, facilita mantenir la consciència del trastorn que pateix i, en general, és més recomenable que fer grans pagaments que confonen la consciència de la situació en el jugador .
4-EXPLICAR EL PROBLEMA A QUI PUGUI AJUDAR
El pagament de deutes als amics o “prestamistes” ens mena directament a la necessitat d’aquesta mesura. Evidentment, no es tracta de posar un cartell indicador del trastorn que es té, i patir per allò que els altres puguin pensar, especialment per les dificultats d’entendre el trastorn i la manca d’arguments per a defensar-se dels prejudicis que té el mateix jugador. Tampoc cal generar-se problemes a la feina, quan es depen d’ell.
Però és manifest que si s’ha tingut suficient confiança per a demanar diners a la gent, i aquestes persones els han deixat en onfiança i de bona fe, s’haurà de tenir la mateixa confiança per explicar allò que passa. El moment dependrà de com s’elaboren els arguments per a rebatre els prejudicis més habituals, de superar la vergonya , d’acceptar que el trastorn és habitual a la Societat, bastant més del que han informat les autoritats fins al 2010, de com pot afectar a qualsevol que comenci a practicar habitualment algun dels jocs addictius tan extesos a Espanya.
No cal explicar-ho a aquelles persones que vostè creu que el poden perjudicar clarament, això seria una penitència innecesaria per a controlar el trastorn. El consens i les raons amb familiars i terapeutes, aclariran a qui explicar-ho per començar.
Sovint, sortir de l’anonimat, pot fer sentir alliberat al jugador i amb capacitat d’enfrontar qualsevol acarament en aquest sentit. La vergonya, el vici i els prejudicis s’han de poder bandejar, tard o d’hora arribarà el dia que pugui senyalar als responsables de la situació social, amb objectivitat. Això ens duu a la següent mesura:
5-CONÈIXER EL TRASTORN (NO NOMÉS PATIR LES CONSEQÜÈNCIES)
Sovint els afectats interpreten que en patir el trastorn tenen un coneixement especial per a poder sortir-se’n. Fins i tot, arriben a referir que els professionals de la salut no poden saber allò que ells saben, per que no ho han passat.
En realitat, tampoc ells poden saber quines són les experiències de patiment dels professionals, seguint el mateix raonament, doncs que els jugadors no poden ficar-se dins la pell del terapeuta, qui d’altra banda pocs sentiments explicarà.
De la mateixa manera que l’experiència de patir una malaltia no dóna les solucions, per molt que es comparteixin vivències. Això no treu que, el compartir les vivències, suposi un alleugeriment i permeti determinats processos d’identificació que facilita als jugadors acceptar el trastorn.
Acceptar el trastorn segueix sent imprescindible per a sortir-se'n, però no és suficient per a mantenir l'abstinència a llarg termini. Recuperar el prejudici social, davant una petita recaiguda, referit a ser un viciós i no poder fer res per a evitar-ho, o que cal amagar la recaiguda com sigui…, és massa habitual per decidir amb ingenuitat o temeritat, rebutjar el control professional.
Segons el diagnòstic de cada cas, només els psicòlegs i psiquiatres especialitzats en Ludopatia faran els plantejaments adequats (I no sempre...) , des de què s'ha d'entendre per jugar, per mantenir-se abstinent, còm i perquè es fan determinats aprenentatges, quines àrees s'afecta, com reaccionar i controlar a les situacions d'estimulació, o còm s'arriba a la normalitat en l'aplicació de les mesures preventives i a l'equilibri dels neurotransmisors, còm prevenir les recaigudes, còm no enganyar-se a un mateix i tants elements que, per molt que es vulgui i s'hagi patit el trastorn, no es dominaran per a fer front a les situacions que pot trobar el jugador al camí de la vida.
És veritat que es poden llegir molts llibres, però les distorsions o interpretacions esbiaixades que es poden fer de molta de la informació que es presenta, no sembla que hagi de ser la manera més recomenable de dirigir la rehabilitació.
Les lectures sobre el trastorn són una ajuda més, una tècnica més dins del procés de rehabilitació, com compartir experiències, fer una autoprohibició… Cada aspecte té la seva utilitat però a la llarga es perd eficàcia terapèutica o es facilita que donin recaigudes quan només s’apliquen unes mesures preventives, per comptes d'aplicar-les totes. Tant se val que sigui per vergonya o per excés de confiança.
Quan els afectats i el seus familiars entenguin allò que passa a tots els nivells, des del nivell fisiològic fins el sociològic, podrem parlar de coneixement del trastorn, d'una consciència amplia de la situació, de la voluntat i responsabilitat en els afectats. Mentre, serà fàcil seguir patin les conseqüències de cada nivell o la repressió del seu coneixement. Sembla més saludable alliberar-se'n.
Aquests consells poden ser de gran utilitat, tot i que vostè només hagi estat un jugador ocasional, doncs que el JOC HABITUAL AMB APOSTES, ÉS UNA ACTIVITAT PERILLOSA, i potencialment molt addictiva en alguns Jocs, com reconeixia l'Informe de la Ponencia del Congreso de los Diputados de l'Estat espanyol al 1992.
Els percentatges d'afectació poblacionals a Espanya, al 2008, estaven entre el 4 i el 6%. Tanmateix, oferir les xifres així pot embolicar la troca, i nosaltres no tenim cap interés en confondre al ciutadà, ens estimem més que estigui ben informat.
LA PERILLOSITAT, de la qual les administracions públiques no volen informar amb rigor i continuadament, S'HA DE VALORAR SOBRE EL NOMBRE D'USUARIS, no sobre el conjunt de la població, on trobaríem molts ciutadans que no fan l'activitat.
Amb un exemple s'entendrà millor; Si a Espanya hi ha 40,000.000 d'habitants, però només 1,500.000 de ciutadans juguessin setmanalment a les escurabutxaques B, pel cap baix UNA VEGADA DE PROMIG per a poder afirmar que són habituals, i d'aquest 1,500.000 de ciutadans trobessim que 1,200.000 ciutadans tenen problemes per a deixar aquell Joc…Semblaria més honest informar que el 80% dels usuaris d'escurabutxaques B tenen problemes amb les escurabutxaques B, que no pas mantenir plantejaments genèrics del tipus; “La Ludopatia afecta entre el 4% i el 6% dels ciutadans a nivll poblacional”. Tot i ser només un exemple, suposem que QUEDA CLARA la diferència entre un plantejament i l'altre.
Així doncs, tant si vostè és ludòpata declarat, com si no ho és, com si és un probable jugador patològic o un jugador problema o un jugador amb problemes, habitual, ocasional, impulsiu, circumstancial, abstinent…o sigui, només per ser CIUTADÀ,
TÉ VOSTÈ DRET A SER INFORMAT AMB VERACITAT, I PROTEGIT EFICAÇMENT DAVANT ELS JOCS D'APOSTES ADDICTIUS, PER LES AUTORITATS AMB L’OBLIGACIÓ DE FER-HO, de totes totes, sense excuses ni voltes, ni omissions o mentides que acabin en enganys.
El lector pot trobar alegories del Joc Responsable barrejades amb intents per dissimular la realitat dels interessos econòmics d'aquells qui pretenen fer prevenció de la Ludopatia, quan en realitat mantenen la promoció de l'hàbit del Joc. No els farem propaganda, però si aclarirem que volen generar confusió quan promouen arguments del tipus “Les apostes son lúdiques o inofensives, només generen adicció a un grup petit de població”. Qualsevol especialista en Joc patològic sap que, les indicacions que es donen per a disfrutar del Joc amb apostes, suposadament sense problemes, gairebé ningú les podrà seguir a llarg termini en determinats Jocs, i els pocs que les seguiran no jugaran gaire temps.
Per això, recordarem els consells que hem promogut històricament a favor dels menors i els seus pares, per tal que el desconeixement no els converteixi en víctimes i siguin manifestes les primeres accions a fer per aquells jugadors afectats que haurien de posar-se en tractament encara que s'amaguin, fins i tot dels éssers estimats;
CONSELLS PELS JUGADORS Si no has començat a jugar,millor que no ho facis, especialment a les escurabutxaques, bingos, casinos, o apostes esportives immediates.No importa si les apostes es practiquen presencialment o vía internet. El “joc responsable”en Jocs altament addictius, és una irresponsabilitat, doncs que en aquests jocs la majoria d'usuaris acaba augmentant els diners, el temps i el risc de perdre moltes coses. Sovint, els pacients relaten que mai hagueren pensat de ells mateixos que arribessin a fer el que han fet i molt de temps estaven convençuts de controlar com apostaven i que els passava.
L'índex de Ludopatia en aquests quatre tipus de Joc, representa el 99% dels casos que es posen en tractament, segons les nostres dades. Però allò pitjor serà patir, i fer patir a qui t'estima, més del que mai suposaries. Deixaràs de ser tu mateix per quatre “duros”. Potser et toquin alguns premis, però només són la motivació per a que segueixis jugant. Apostar regularment, és sinònim de perdre amb seguretat en la majoria dels jocs legales que tenen una freqüència ràpida de resultats i premis. Si segueixes jugant, acabaràs perdent tots els premis i una consciència saludable i proporcionada del valor de les coses. Quan t'adonis compte potser sigui massa tard.
Si has començat a jugar: No augmentis l'aposta, ni el número de jugades, ni el temps que dediques a jugar. Jocs com els anomenats abans, són clarament addictius i tens una probabilitat massa alta per a enganxar-te si els practiques periòdicament. Si mai et toca el premi, agafa els diners i corre. No t'haurien de tornar a “veure el pèl”.
Si apostes més de dues vegades o jugues més de 15 minuts a la setmana: RECORDA, el 40% dels que així ho fan acaben tenint problemes amb el Joc, és un promig que no fa distincions entre Jocs de molt o poc potencial addictiu. En un estudi de camp de Basart, Beltrán i Bosch (2009) sobre jugadors d'escurabutxaques a bars i restaurants, el 76’35 % dels usuaris resultaven tenir Ludopatia o estaven en un clar risc de patir-la.Proposat deixar de jugar o jugar, a tot estirar, com ho feies quan començares, sense dedicar més temps ni més diners. Si ho aconsegueixes, segueix amb el consell anterior i t'estalviaràs mals majors. Segons el Joc que apostessis, hauràs tingut prou sort si te'n surts a temps.
Si has tornat a jugar, haven-te proposat el punt anterior: No t'vergonyeixis, és el que succeeix a la majoria de jugadors usuaris d'apostes addictives. Evidentement ets el responsable de jugar o deixar de jugar en el període d'iniciació en qualsevol Joc d'apostes, però no ets el culpable d'acabar enganxat i desenvolupar un trastorn. Alguns Jocs tenen un potencial addictiu del qual, ni les autoritats ni la premsa informen convenientment, a diferència del que fan amb els resultats dels sorteigs.
És massa fàcil pensar i compartir les conductes i els prejudicis socials, atribuir al “vici” o a la debilitat de les persones, la raó de la Ludopatia. Per molt culpable i enfonsat que et sentis, has d’entendre que el procés d’addicció al Joc és un procés d’aprenentatge, imperceptible i complex, on poden caure ciutadans de gran mèrit i intel.ligència per manca de prejudicis respecte de les apostes, o senzillament per l’absència de dades i informació veraç respecte al desenvolupament de la Ludopatia.
Revisa la llista d’assciacions, contacta amb una d’elles i explica el problema a qui més t’estima o en qui més confiaries per a resoldre un problema de salut. Has de confiar en la teva família i en els professionals, no hi ha altre camí a escollir. Davant del trastorn, s’ha d’aprendre de les pròpies errades, de l’experiència i del coneixement dels altres per a poder sortir del problema. Amagant i enganyant no es pot sortir del problema, només aconseguiràs mantenir la desconfiança, l’aillament i la ignorància a la que et condemna el trastorno.
Per dolenta que sigui la relació amb els de casa, pensa-ho, és molt difícil que sigui pitjor que la relació que mantens amb el Joc, tot i que no t’ho sembli. És molt probable que el Joc t’hagi impedit fins ara mantenir una relació de confiança i respecte amb els teus familiars. Si els demanes ajuda, comprovaràs com t’estimen. Ensenya’ls aquesta pàgina, fes que vegin amb els seus propis ulls per on es pot sortir del trastorn. És veritat que es poden enfadar, però el disgust serà més lleuger si veuen la teva disposició i la claretat amb que vols actuar. La teva dignitat ha de poder més que la teva vergonya, com seguir un tractament fil per randa serà la pedra de toc per poder més que la Ludopatia.
CONSELLS PELS FAMILIARS El primer pas que han de fer els familiars és mirar de resoldre la pròpia situació emocional i intentar entendre que estan davant d’una adicció en la majoria dels casos, serà massa fàcil que la situació escapi al seu control i no haurien de sentir-se culpables.
Buscar recolzament a la resta de la família, que la posició sobre allò que cal fer sigui compartida, és tan necessari com no enfrontar sol “l’escapisme” i la negació del jugador. Fins i tot, fer una reunió en que s’aclareixi què sabeu i què esteu disposats a fer per ajudar-lo, seria recomenable. Quan el jugador nega el problema, cal demanar les explicacions sobre com s’han emprat els recursos, o on estava quan sapigueu que estava jugant.
Quan le tregui importància a allò que juga, anirà bé tenir dades objectives, quan, quant i on ha estat jugant. Podeu explicar-li què sabeu que ha estat fent, des del canvi de caràcter fins a agafar diners o demanar crèdits, tot allò que indiqui els problemes que li suposa la seva activitat amb el Joc i la necessitat de deixar de jugar per a no tenir-los.
També heu de deixar clar com us fa patir i com de poc ho mereixeu si el voleu ajudar. Recuperar la confiança i tenir un futur junts, la sensació que teniu de perdre’l poc a poc i com abans no era així, és clarament recomenable. La majoria de jugadors són intel.ligents i sensibles, si se’ls ofereix recolzament emocional serà més fàcil que acceptin l’ajuda, encara que estiguin rabiosos o avergonyits per ser descoberts.
La seguretat en plantejar al jugador els objetius i mesures a seguir, han d’anar acompanyades amb la comprensió de les reaccions que tingui el jugador, cal posar-se emocionalmente en la seva situació, és necessari demostrar respecte com a persones que són, mentre s’ofereix el recolzament per a fer allò necessari que mantingui l’abstinència de jugar. Fer tot allò necessari per deixar de jugar, és en realitat la responsabilitat del jugador.
Insistiu en que es posi en tractament, allò que passa més sovint és no mantenir la consciència de trastorn crònic i negar-s’hi, amb el convenciment de que podrà sortir-se’n sol. Proposeu que es la millor solució, que és més fàcil amb el recolzament professional, que es genera més confiança amb una bona rehabilitació, que us afecta a tots estar pendents de les recaigudes i entendre el trastorn, com us fa patir afrontar-ho sols. En acabat, que allò que ha passat és massa importante per tornar-ho a repetir.
Normalment, els familiars no tenen formació ni experiència en afrontar addiccions i, les bones intencions sense aquests dos elements, asseguren el fracàs.
Així doncs, el consell d’anar a una associació amb professionals, psicòlegs o psiquiatres, amb experiència en Joc patològic, sembla necessari per a resoldre la singular situació emocional en que es troben, rebre orientació òptima davant els problemes que es presentaran, facilitar el compliment de les mesures preventives, dels punts no negociables, i aconseguir un abordatge terapèutic del jugador i el seu problema. És important entendre que la rehabilitació és un procés llarg i recuperar la confiança estarà associat a complir molts objectius diferents, no només el control dels diners. Evidentement quan més consens i recolzament familiar existeix, en aquest sentit, més fàcil serà pel jugador acceptar que té el trastorn i regirar-se per a conservar unes relacions afectives que, tot i els enganys i la desconfiança, segueixen acceptant-lo.
En qualsevol cas cal explicar al jugador, amb elements objetius, què és allò que està passant: Les quantitats que sabeu que dedica a jugar, el temps que no està dedicant a la família, la seva irritabilitat o nerviosisme, les mentides que heu contrastat, etc. Oblideu-vos de plantejar atacs personals, millor plantejar les condicions que espereu que compleixi per a rehabilitar-se, és on hareu d’aguantar ferms amb el recolzament dels professionals.
Fer-li veure còm us sentiu vosaltres: preocupats, enganyats, tristos...i com pot intentar canviar la situació, que alhora canviarà la situació emocional de tots.
Disposició a ajudar-lo mentre lluiti per sortir, per complir les mesures preventives, un tractament que l’ajudi a deixar de jugar, per refermar el recolzament tot i que pugui recaure o equivocar-se, que mai el deixareu mentre mantingui la disposició per lluitar i fer bé les coses. No hi ha cap condició més principal per a mantenir el recolzament, mentre ho pugueu soportar.
L’oportunitat és important, espereu el “moment emocional” coincident amb una recaiguda, amb una pèrdua important que faciliti baixar les defenses que manté davant del trastorn. Quan se sent culpable i penedit, serà més fàcil que vegi amb claredat allò que li passa, i és més fàcil que accepti l’ajuda i les condicions relacionades amb les mesures preventives.
Però tampoc pagueu les seves deutes de cop, cal fer un seguiment continuat i professional de còm es compleixen els compromisos, sense determinats canvis en la manera de pensar i comportar-se, nomes haureu recolzat el trastorn, i haureu perjudicat a qui estimeu. Heu de tenir ben clar que la família pot recolzar i ajudar, però no pot rehabilitar, això es farà amb un tractament sense marxa enrera.
Posar un ultimàtum, exigeix estar disposat a cumplir-lo, i ha de ser la conseqüència de no poder més amb la situació. Ha de permetre alguna sortida o rectificació de les conseqüències, si s’acaben acceptant les condicions. El recolzament emocional bàsic ha de consistir en poder tornar a la situació de normalitat quan el jugador estigui disposat a complir les pautes exigides.
Tot i que el jugador no vulgui tractar-se, els familiars podeu anar a les associacions i rebre atenció per a vosaltres, per a entendre el trastorn i per aprendre a manegar aquestes situacions.
LES MESURES PREVENTIVES Habitualment entren en el fòrum afectats i familiars, als quals molts dels participants aconsellen de manera brillant per a saber quins són els primers pasos que cal donar.
Amb freqüència els fils i temes es perden o s’allarguen excessivament i perdem aquesta apreciada informació. Per això, resumirem les mesures preventives que, ben aplicades, dificulten les recaigudes en general quan no hi ha altres trastorns importants.
Val a dir, que les mesures preventives no resolen el trastorn ni tornen l’autonomia a l’afectat, i sovint són de difícil execució. Per això és necessari concienciar-se amb un procés d’aprenentatge, de canvi d’hàbits, amb la disposició imbatible de buscar sempre solucions, d’entendre el trastorn…Per la mateixa raó, entre d’altres, és necessària la tutela d’experts en salut mental i experiència en Ludopatia, que puguin aplicar bé les mesures efectives.Aquests experts es troben majoritàriament a les associacions, donat que és el lloc on s’organitzen grups sense barrejar els jugadors amb altres patologies que no els identifiquen.
Les mesures més representatives serien:
1-EVITAR L’ESTIMULACIÓ
2-CONTROL DELS DINERS
3-IDENTIFICAR ELS DEUTES
4-EXPLICAR EL PROBLEMA A QUI PUGUI AJUDAR
5-CONÈIXER EL TRASTORN (No només patir les conseqüències).
Recordeu que una mesura preventiva pretén no tornar a fracassar davant la situació de risc, evitar-la sempre que es pugui, no pretén convertir-se en una obsessió, ni ser un tractament en ella misma, només busca el màxim d’eficàcia, doncs que habitualment s’està destrossant la confiança de les relacions amoroses més importants, la que es té amb un mateix i amb les persones a qui estima. No hi ha lloc per a proves o experiments. No oblido la situació econòmica, entre d’altres, però en la immensa majoria de casos que hem conegut, els jugadors poden recuperar el seu estatus i un nivell de vida satisfactori, abans dels dos anys. (Parlo d’un perfil de pacients de Catalunya, entre 1995 i el 2010).
L’aplicació de les mesures i l’aparició de conflictes és habitual, però no inhabilita l’eficàcia de les mesures en ser una conflictivitat pròpia dels canvis per sortir d’una addicció. També és cert que, per a evitar i resoldre aquests conflictes no hi ha mesures preventives que valguin, però si les dues parts volen solucionar el problema i els conflictes, no hi ha gaire problemes per abordar la teràpia de parella a les mateixes associacions, i desenvolupar una adequada comunicació amb el psicòleg de torn.
1-EVITAR L’ESTIMULACIÓ
Aquesta mesura és fonamental, doncs que pretén evitar la resposta o reacció inconscient, que pot donar-se en entrar en contacte amb el Joc, alhora que aprendre a identificar altres elements de risc que intervenen de manera més o menys directa als processos de recaiguda. Cal entendre, com a exemple de mesura preventiva, que el fet de no controlar bé els diners també pot facilitar al subjecte tornar a recaure, doncs que dóna el marge necessari per a fantasejar respecte la seva capacitat de control amb els diners davant el trastorn, i posteriorment amb la capacitat de control en la situació de Joc i el desig de posar-se a prova, tot i els ferms compromisos d’abstinència, siguin particulars, grupals, en fòrums o, de vegades, en mitjans de comunicació.
Tot i que hi ha proves fisiològiques i motivacionals del trastorn indubtables, només cal recordar alguns programes d’addicions a la televisió sobre l’activitat de l’hipotàlem i la reacció davant la visió d’un producte addictiu o les circumstàncies habituals de consum, cal recordar que;
NO S’HA DE CONFONDRE EL DESENVOLUPAMENT DEL TRASTORN I LA SEVA DESCRIPCIÓ FISIOLÓGICA, AMB QUE LA FISIOLOGIA O GENÉTICA HUMANA SIGUIN LA CAUSA DE L’ADICCIÓ.
Tanmateix i sense estudis poblacionals al respecte, podem afirmar amb rotunditat la importància d’aquesta mesura preventiva des de l’experiència professional dels qui atenem habitualment als jugadors i les seves famílies.
Igualment si s’accepta la importància de la motivació en el trastorn, conscient o inconscient, serà fàcil d’entendre que les situacions on el jugador voldria participar o accedir a la probabilitat de ser agraciat amb un premi, han de ser evitades tant com es pugui.
Independentement de si havia practicat molt o poc aquell Joc, podem parlar de risc quan pugui haver-hi un benefici material que s’obtindria per “casualitat” o atzar. Serà més perillós o addictiu pel ciutadà, pel ludòpata o ex-ludòpata, quan més gran sigui la seva rapidesa, freqüència d’interacció i quantitat de reforç amb premis.
Resumint, sense afany per avorrir, no importa que un ciutadà tingui o no problemes amb el Joc, si manté habitualment el comportament d’apostar en Jocs perillosos, més probable serà que no deixi de practicar aquesta activitat addictiva.
Si un professional de la salut, conclou amb un diagnòstic diferencial i de personalitat que el problema és el Joc patològic, Ludopatia o addicció al Joc, difícilment té sentit tornar a la dinàmica de conrear unes motivacions dineràries sense el risc de recuperar els esquemes de funcionament propis de l’adicció que ja s’havien construit en altres Jocs. Per això EVITAR L’ESTIMULACIÓ té implicacions:
-No practicar Jocs d’apostes...Des de no jugar a les escurabutxaques, fins a no pagar la ronda o convidada més "innocent" per no encertar el resultat d’una aposta esportiva, o per perdre una partida de qualsevol joc lúdic de cartes o dominó.
-Evitar les situacions on es practiquen aquelles apostes i no estimular-se contemplant com altres fan l’activitat, valorant possibilitats, possibles pronòstics...
-Canviar les relacions i activitats, si fora necessari, per altres que facilitin no tenir contacte continuat amb aquestes situacions de Joc.
2-CONTROL DELS DINERS
Aquesta mesura també és fonamental, doncs que en aplicar-la evita una part de l’estimulació interna, a nivell motivacional, inconscient si es vol, que sempre pot actuar en el moment en que el jugador sàpiga que té un marge de jugar i recuperar, sense ser descobert.
La seva aplicació també és un indicador del nivell d’implicació de l’afectat, de les seves ganes de fer tot allò possible per sortir del problema.Justament per això, és transcendent establir l’equilibri òptim amb el familiar i impedir l’abús de poder que es pot donar en fer les funcions de control dels diners, sigui per sentir-se dolgut, traumatitzat o amb ànims punitius cap el jugador/a.
Així, l’imprescindible control dels diners, també exigeix una garantia pel jugador, com és un compte mancomunat d’estalvi, on es demani la signatura de les dues parts per a poder gestionar els recursos que aporti l’afectat a la renta familiar. Els seus problemes amb el Joc no l’han d’inhabilitar per a dialogar i participar en la presa de decisions, ni com a penitència, doncs que a la llarga pot provocar l’efecte pervers de dilapidar la relació amorosa.
De bon començament, cal controlar els ingressos i l’accés als diners pel familiar que acompanya terapèuticament al jugador; Sigui el treball, nòmina, diner negre, bestretes o avançaments, rentes diverses com lloguers, préstecs d’amics, crèdits i targetes bancàries... Entenent que el jugador no ha de tramitar ni resoldre en solitari la situació financiera, per moltes dificultats i molèsties que suposi. Això no l’eximeix d’aportar responsablement els recursos per a cobrir els deutes i despeses que hagi generat.
En funció de l’activitat diària, cal establir una pauta de facilitació dels diners i recollida de tiquets, buscant solucions per a dur en diner líquid allò que es necessita i practicar un control cotidià dels recursos i les petites recaigudes, de manera que es pugui aprendre d’elles per comptes de tapar-les i mantenir el trastorn.
3-IDENTIFICACIÓ I PAGAMENT DE DEUTES
Per a iniciar el control dels diners és imprescindible actuar aquesta senzilla mesura preventiva. Es tracta d’establir clarament quins són els deutes del jugador per a començar a decidir conjuntament sobre els recursos familiars, amb el respecte que cal tenir a la família. És poc acceptable que passat un temps tornin a apareixer uns deutes dels que ningú tenia coneixement. Alhora es facilita la sinceridad, entenent que es practicarà el control dels diners i que el jugador no disposarà de recursos per a pagar deutes amagades, que provocaria tornar a dir mentides i disposar de recursos per a recaure novament.
Es un error greu que els familiars asumeixen els deutes o pagaments, i pitjor encara que s’eixuguin de cop, sense que el jugador porti a bon terme les mesures i accepti de fer la major part de l’esforç, recuperant aixi la saludable responsabilitat. És massa fàcil reforçar el trastorn , la capacitat de manipulació o els xantatges emocionals, si no s’aplica correctament aquest punt.
Per a conèixer la situació d’endeutament, es pot recòrrer a la petició administrativa al Banc d’Espanya, per tal de conèixer la situació crediticia, solicitant-ho voluntàriament el jugador.
Aclarir als amics, amb qui s’ha generat deutes, quin és el problema i quina és la raó de no pagar els deutes si tornen a deixar diners al jugador, pot ser una altra mesura necessària. En tot cas, el pagament dels deutes cal fer-lo sempre amb el familiar, sense permetre nous compromisos de tipus creditici i aclarint que no poden existir. Ajornar al màxim els pagaments fent que siguin assumibles pel jugador, facilita mantenir la consciència del trastorn que pateix i, en general, és més recomenable que fer grans pagaments que confonen la consciència de la situació en el jugador .
4-EXPLICAR EL PROBLEMA A QUI PUGUI AJUDAR
El pagament de deutes als amics o “prestamistes” ens mena directament a la necessitat d’aquesta mesura. Evidentment, no es tracta de posar un cartell indicador del trastorn que es té, i patir per allò que els altres puguin pensar, especialment per les dificultats d’entendre el trastorn i la manca d’arguments per a defensar-se dels prejudicis que té el mateix jugador. Tampoc cal generar-se problemes a la feina, quan es depen d’ell.
Però és manifest que si s’ha tingut suficient confiança per a demanar diners a la gent, i aquestes persones els han deixat en onfiança i de bona fe, s’haurà de tenir la mateixa confiança per explicar allò que passa. El moment dependrà de com s’elaboren els arguments per a rebatre els prejudicis més habituals, de superar la vergonya , d’acceptar que el trastorn és habitual a la Societat, bastant més del que han informat les autoritats fins al 2010, de com pot afectar a qualsevol que comenci a practicar habitualment algun dels jocs addictius tan extesos a Espanya.
No cal explicar-ho a aquelles persones que vostè creu que el poden perjudicar clarament, això seria una penitència innecesaria per a controlar el trastorn. El consens i les raons amb familiars i terapeutes, aclariran a qui explicar-ho per començar.
Sovint, sortir de l’anonimat, pot fer sentir alliberat al jugador i amb capacitat d’enfrontar qualsevol acarament en aquest sentit. La vergonya, el vici i els prejudicis s’han de poder bandejar, tard o d’hora arribarà el dia que pugui senyalar als responsables de la situació social, amb objectivitat. Això ens duu a la següent mesura:
5-CONÈIXER EL TRASTORN (NO NOMÉS PATIR LES CONSEQÜÈNCIES)
Sovint els afectats interpreten que en patir el trastorn tenen un coneixement especial per a poder sortir-se’n. Fins i tot, arriben a referir que els professionals de la salut no poden saber allò que ells saben, per que no ho han passat.
En realitat, tampoc ells poden saber quines són les experiències de patiment dels professionals, seguint el mateix raonament, doncs que els jugadors no poden ficar-se dins la pell del terapeuta, qui d’altra banda pocs sentiments explicarà.
De la mateixa manera que l’experiència de patir una malaltia no dóna les solucions, per molt que es comparteixin vivències. Això no treu que, el compartir les vivències, suposi un alleugeriment i permeti determinats processos d’identificació que facilita als jugadors acceptar el trastorn.
Acceptar el trastorn segueix sent imprescindible per a sortir-se'n, però no és suficient per a mantenir l'abstinència a llarg termini. Recuperar el prejudici social, davant una petita recaiguda, referit a ser un viciós i no poder fer res per a evitar-ho, o que cal amagar la recaiguda com sigui…, és massa habitual per decidir amb ingenuitat o temeritat, rebutjar el control professional.
Segons el diagnòstic de cada cas, només els psicòlegs i psiquiatres especialitzats en Ludopatia faran els plantejaments adequats (I no sempre...) , des de què s'ha d'entendre per jugar, per mantenir-se abstinent, còm i perquè es fan determinats aprenentatges, quines àrees s'afecta, com reaccionar i controlar a les situacions d'estimulació, o còm s'arriba a la normalitat en l'aplicació de les mesures preventives i a l'equilibri dels neurotransmisors, còm prevenir les recaigudes, còm no enganyar-se a un mateix i tants elements que, per molt que es vulgui i s'hagi patit el trastorn, no es dominaran per a fer front a les situacions que pot trobar el jugador al camí de la vida.
És veritat que es poden llegir molts llibres, però les distorsions o interpretacions esbiaixades que es poden fer de molta de la informació que es presenta, no sembla que hagi de ser la manera més recomenable de dirigir la rehabilitació.
Les lectures sobre el trastorn són una ajuda més, una tècnica més dins del procés de rehabilitació, com compartir experiències, fer una autoprohibició… Cada aspecte té la seva utilitat però a la llarga es perd eficàcia terapèutica o es facilita que donin recaigudes quan només s’apliquen unes mesures preventives, per comptes d'aplicar-les totes. Tant se val que sigui per vergonya o per excés de confiança.
Quan els afectats i el seus familiars entenguin allò que passa a tots els nivells, des del nivell fisiològic fins el sociològic, podrem parlar de coneixement del trastorn, d'una consciència amplia de la situació, de la voluntat i responsabilitat en els afectats. Mentre, serà fàcil seguir patin les conseqüències de cada nivell o la repressió del seu coneixement. Sembla més saludable alliberar-se'n.
